Autonomia i castració

Por Wifredo Espina, periodista y ex director del Centre d’Investigació de la Comunicació de la Generalitat (DIARI DE GIRONA, 29/10/05):

Nació, no; serà una altra cosa. S’hi assemblarà en la música, però no en la lletra. Tan ambigua com l’actual: nacionalitat. Però, és clar, s’ha de fer com si canviés tot, encara que no canviï gairebé res. Aquesta és la fórmula que ara diu que ha trobat el mag Zapatero. Però Zapatero enganya, primer va dir una cosa –que nació li estava bé– i ara en diu una altra –que no li está bé–. La fórmula màgica, ens ha vingut a dir, satisfarà els dos nacionalismes, el perifèric i el central; és a dir, el català i l’espanyol. Creu que l’ha encertat, que ha trobat la pedra filosofal. Pel que sembla, la inspiració li va venir de cop. Alguna divinitat, com l’àngel de l’aparició mariana, li devia xiuxiuejar a l’orella: «Tindràs un fill i es dirà “entitat nacional”, o “comunitat nacional”, o “realitat nacional”… o qualsevol de les altres fórmules que tu ja saps.» I Zapatero, també torbat i joiós, devia respondre: «Amèn». I ho va revelar als seus apòstols. I Carme Chacón, del PSC, va proclamar una part de la primícia urbi et orbi, i tots els pastorets, seguint l’estrella, emprengueren el camí cap al Betlem de la bona nova.

Ja sabem una mica més per on va la cosa. I això és bo. És bo perquè sembla que es baixa de l’Olimp, d’allò que era un engany perquè és constitucionalment imposible –i que planteja la proposta picardiosa del nou Estatut– al terreny de les coses possibles, en aquest punt. Naturalment, sense el seu sentit més profund de nació, el sobiranista, i deixant-ho en el cultural, lingüístic, històric, sociològic. Per tant, sense el valor juridicopolític de nació. Per tant, la «nació castrada» o «nacioneta», com advertíem. Això segurament seria acceptable per als durs del PSOE. I potser ja no seria del tot rebutjable per als tous del Partit Popular. ¿Obrirà això una porta a l’esperança que, per fi, surti «un» o «algun » Estatut, encara que no sigui «el» del Parlament, tan solemnement «consensuat» i aplaudit tots en peu, amb l’himne inclòs?

Dependrà de les reaccions finals –no de les reaccions tàctiques o verbals– dels partits nacionalistas catalans. El socialista (PSC), que és catalanista més que nacionalista, com sol recordar el president Maragall, molt marcat per Montilla, podria acceptar-ho. També Iniciativa-Verds, més federalista que nacionalista. Però no serà tan fàcil per a Esquerra Republicana i CiU, que fan dels conceptes «autodeterminació» i «nació», en tot el seu sentit, una qüestió fonamental. Però fa l’efecte, tal com està el pati, que davant del possible dilema de «o tot o res» (Estatut o no Estatut), més enllà de les paraules i els gestos per a la galeria, també podrien rebaixar posicions si la millora que pot representar el nou Estatut és important. Així, CiU d’alguna manera salvaria la cara, i Esquerra podria proclamar el seu heroic servei a la causa comuna (a l’espera d’una altra oportunitat per a la pròpia) i continuar en el poder, cosa que sempre agrada. Carod, més enllà de proclames separatistas i crides a la mobilització –que no condueixen sinó a la crispació–, per pura necessitat de ser realista, podria mostrarse més conciliador. I Mas ja ha declarat que serà «tremendament crític davant de possibles retallades», com és natural, però això ja no és igual que estar-hi totalment en contra, encara que CiU pugui ser qui més hi perdi, en aquesta jugada en la que Maragall i Zapatero al van dur a La Moncloa a vendre, i ara, després de la trifulca, potser se’n penedeix.

Però som només davant del primer punt, que és el sosteniment de tot un text molt coherent i ben travat que resulta difícil d’esmenar per parts. Per tant, perquè la cosa vagi bé, caldrà –ja ho estan dient, clar i català– llimar a fons alguns aspectes bàsics més – finançament, blindatge competencial, poder judicial, relacions exteriors, etc.– de la proposta d’Estatut per fer-lo compatible amb la Constitució, com adverteixen els experts. Però no es pot descartar que, després de la gran tormenta i per salvar els mobles –els dels uns i els dels altres–, davant del «tot o res», tots acabin acceptant, encara que sigui a contracor, un a rranjament per patriotisme i sentit històric de la responsabilitat, només caldria; però en el fons per salvar-se del foc.

El Tripartit ja ha aprovat, en el mateix Parlament de la passada eufòria estatutària del 30 de setembre, que es poden fer «esmenes » per «millorar» –és clar!- el text; ja veuran vostès aviat la «millota». És qüestió de temps i d’encertar-ho, o que algú tingui inspiracions angèliques, en aquest complicat encaix d’interessos i en aquest màgic joc de paraules en què ja s’ha començat a entrar per evitar el naufragi del Tripartit i de Zapatero, que enganya uns i altres. Al final, anant bé, tot això podria acabar amb una mica més autonomia i calés, i una nació (la catalana) castrada.